Els esclaus o servi ocupaven la posició més baixa de l'escala social romana. Tot i trobarse al pitjor lloc però, eren al mateix temps una peça imprescindible per la supervivència de la societat. De fet, molts autors els consideren "la base de l'economia romana": el seu sistema productiu depenia molt d'ells fins el punt que l'esclavitut mai es va abolir. En la mentalitat de l'època era un fet social i econòmicament necessari i acceptable.

 

La font principal d'esclaus eren les guerres i conquestes. La major part d'aquests, com el Mirsa, eren venuts en subhasta pública. Alguns, fins i tot, en botigues.

 

La sort de cada esclau depenia del tipus de treball que se li assignava. En el cas dels homes, aquells més sans i robustos treballaven a les mines sota dures condicions o a l'arena dels amfiteatres com a gladiadors. Un altre càrrec molt freqüent era el d'esclau agrícola, que treballava al servei dels terratinents propietaris de grans viles i domus. Aquests eren els més afortunats ja que, si aconseguien guanyar-se la confiança de l'amo, podien arribar a ocupar càrrecs importants en la gestió de les terres.

 

Els que, com en Mirsa, no destacaven pel seu físic, treballaven en el manteniment d'edificis públics, per exemple, els circs o l'hipocaust de les termes. També se'ls assignava tasques com a servents a les cases dels més adinerats. A la ciutat, la majoria eren esclaus "de servei": majordoms, cuiners, perruquers, infermers...